domingo, 20 de abril de 2014

Boques.

Potser l'amor és per als valents, això diuen.
Potser tampoc saben que els teus llavis són els que paralitzen al meu cos.
Potser no saben que rere les nostres mirades hi ha una història,
potser...

La meva boca recorda com era desbordada per la teva,
els meus ulls visualitzen les teves pupil·les clavades en les meves,
la meva pell sent encara el pes del teu cos sobre meu,
els meus dits segueixen memoritzant cada racó del teu cos.

Ara ja tot es mira de lluny, l'amor es de valents, dels que tot i paralitzar-te busquen la mínima força per agafar-te de la mà i fer-te feliç tota la vida.

Se però que els teus ulls busquen uns altres ulls,
se que són altres racons els que recordes,
se que és una altra pell la que memoritzes i reinventes.

No vaig allargar-te la mà, no vas allargar-me-la tampoc,
no vaig fer-te petons amb promeses ni histories,
no vaig dir mai que et quedessis per sempre.

No vas conèixer de mi coses com que soc addicta al cafè,
que soc addicta als petons,
que soc addicta a les paraules,
que soc addicta a tu.

L'amor es de valents? Valent es mirar-te i no besar-te, i valent es seure al teu costat i no dir-te que podría passar-me la vida desgastant els teus llavis, per sempre.






1 comentario: